Encetem l’espai Parlem amb escriptors amb una entrevista a Antoni Pladevall i Arumí, autor de la comarca d’Osona qui és també exalumne del nostre Col·legi. L’Antoni Pladevall és un escriptor de Taradell, doctor en filologia clàssica i professor de grec i llatí. Va començar la seva carrera literària escrivint poesia al volum col·lectiu 6 poetes 1983, que va obtenir el premi Amadeu Oller de poesia 1983, premi del qual ha estat també jurat. Ha signat ressenyes i articles de tema literari o historiogràfic en diverses revistes: Revista de Catalunya, Serra d’Or, Els Marges, Reduccions, Anuari Verdaguer i Ausa, aquesta darrera la revista del Patronat d’Estudis Osonencs que va dirigir entre el 1990 i el 1994. Al llarg de la seva trajectòria també ha col·laborat en articles d’opinió a Osona.com i El 9 Nou.
Ha publicat l’assaig La il·lustració a Vic. Les aportacions de Francesc de Veyan i Mola i Llucià Gallissà i Costa (2000); el dietari La mentida original (2000); les proses poètiques Quadern de Can Garbells (2002); les memòries d’infantesa El dia que vaig fer vuit anys (Premi Prudenci Bertrana 2014); i les novel·les La lliça bruta (2001), Massey Ferguson 35 (2003), Terres de lloguer (2006; Premi Pin i Soler 2005 i premi Amat-Piniella 2007), La papallona negra (2009; Premi Carlemany 2008) i La clau anglesa (2020). Aquesta entrevista té com a centre la seva darrera novel·la, La clau anglesa, que es va presentar el divendres 16 d’abril a Taradell.
L’obra, publicada per l’ editorial Univers la defineix així:
<<Antoni Pladevall convoca d’una manera sonora i acolorida, a través de la recreació de la llengua viva del món rural, les vivències impactants que enlairen i estimben la felicitat dels antiherois que transiten per les pàgines d’aquesta novel·la>>.
Aquesta entrevista us donarà més detalls de l’obra i esperem que us animeu a llegir-la.
La clau anglesa, com totes les teves novel·les, se situa en el món rural i la pagesia n’és el centre. Per què t’interessa aquest món i quins valors creus que té en el món actual?
El meu interès pel món de la pagesia diria que obeeix, senzillament, a un imperatiu biogràfic, de manera que ni tan sols no puc parlar d’una elecció premeditada. El fet d’haver viscut durant vint-i-cinc anys en una masoveria del terme de Taradell (La Caseta del Puig) i de sentir-me, doncs, un element més del paisatge em deu haver condicionat des del primer intent narratiu si pensem que, tal com sostenia el colossal escriptor nord-americà William Faulkner, el més fàcil i còmode per a un escriptor és escriure sobre el món que hem conegut directament.
La meva dèria, així, de situar l’acció una vegada i una altra en un entorn rural em permet, a banda de resseguir les grans passions humanes universals, l’elaboració del retrat sobre les brutals transformacions econòmiques i socials que ha experimentat la pagesia arreu durant les últimes dècades, de manera que les meves ficcions poden humilment adquirir, de passada, un cert valor documental.
La novel·la se situa en un poble molt petit, on viuen persones que encarnen la vida rural i aspectes diversos de la vida, alguns dels quals amaguen secrets inconfessables. Quins temes planteges a partir d’uns i altres?
En aquesta novel·la abordo uns assumptes recurrents i, per tant, gens originals, ho admeto, que travessen la literatura universal com la fatalitat, l’error humà, la culpa i el perdó. Els personatges centrals, la Rosa de l’Albereda i en Tomàs de Bancells, malmenen la seva vida víctimes de l’error o la fatalitat, que representen la vida que triem i la que no triem, i un d’ells, davant el sentiment de culpa que el corseca, desitja l’obtenció balsàmica o consoladora del perdó. Les citacions, així, del poeta romà Ovidi i del fundador del gènere assagístic Michel de Montaigne que encapçalen la novel·la em van semblar il·lustratives.
La novel·la, que pot semblar costumista, arrossega una visió de la fatalitat que l’acosta a una tragèdia. Per què les teves obres solen tenir aquesta mirada?
Em sembla una observació ben encertada que, generalment, solen fer-me la majoria dels lectors i que, davant les situacions extremes a què són abocats els protagonistes víctimes de les mossegades que els clava la vida, no està pas feta sense fonament. Els meus estudis universitaris de filologia clàssica, així, motivats pel meu primer professor de grec clàssic, l’enyorat poeta i erudit Segimon Serrallonga (Torelló, 1930 – Badalona, 2002), que justament vaig tenir el goig de conèixer a les aules del col·legi Sant Miquel dels Sants, em van donar accés a les grans tragèdies clàssiques gregues dedicades a la pintura de les grans passions humanes i, segurament, em van procurar, sense ni tan sols jo adonar-me’n, aquesta mirada dramàtica amb què posteriorment he focalitzat les meves històries.
El més impressionant de la novel·la és la riquesa del llenguatge, que et porta a la parla de pagès quan encara no s’havia barrejat amb el que ens arriba a través de mitjans diversos. I també l’estil, de frases llargues, intenses, metafòriques, amb moments d’una gran perfecció literària. Quina importància tenen en les teves novel·les el llenguatge i l’estil?
Els qui tenim un capteniment artesà de la literatura valorem moltíssim el tractament lingüístic i l’obtenció d’un estil depurat. Personalment, vaig començar a temptejar el vers, que em sembla el gran obrador de la literatura i, en virar cap a la narrativa, he procurat sempre la recreació, en la mesura del possible, de la llengua viva, és a dir, aquesta llengua tan rica, tan sonora i tan acolorida, tan epidèrmica en definitiva, formada per termes i expressions que s’escapen espontàniament del matí al vespre de la boca de la gent i que parcialment no cap ni en els diccionaris (que són, val a dir, uns contenidors perfectes, utilíssims, de paraules, però que hi reposen mortes i no reviuen, doncs, fins que no les utilitzem).
Totes les paraules del món, però, no són prou si no les sotmetem a un procés de poliment constant de la construcció verbal en la línia, ben mirat, del que un altre poeta romà, el líric Horaci, aconsella a la seva Art poètica, on recomana deixar descansar el text presumptament acabat durant un temps força dilatat i més endavant, un cop passats nou anys (nouem anni) si és possible, aprofitar el refredament emocional que procura la distància temporal per passar-hi la llima (limare) amb molta paciència, tantes vegades com faci falta, fins a no deixar-hi ni una sola aresta inoportuna.
santjordisantmiqueldelssants.wordpress.com 